A internet trobem molts recursos i sovint només cal que ens registrem per utilitzar-los, no s’han de pagar. Hi ha empreses que utilitzen aquest sistema com a banc de proves per als seus serveis. Altres l’usen com a reclam. Ocasionalment són aportacions que gent altruista fa a la societat. I també hi ha qui ‘regala’ allò que inicialment no ha pogut vendre.
Hi ha de tot i en cada cas la intenció pot ser més o menys interessada, no es pot generalitzar. El que sí s’observa és que entre tots ens fan creure que a internet tot és de franc, i en aquest context es fa difícil convèncer ningú per què inverteixi, per exemple, en desenvolupament web.
Pot convenir utilitzar un recurs gratuït per desenvolupar un lloc web, i així ho he proposat en més d’una ocasió. Ho he fet explicant al client que cal una formació, que jo podria oferir, i una dedicació considerable per part seva. També havíem fet l’exercici conjunt de detallar les prestacions que volíem per al web, si fossin molt sofisticades o singulars potser no hauria estat recomanable l’ús d’un sistema gratuït. Ens vam preguntar si la imatge corporativa resultant podria ser la que es pretenia i vam intentar preveure com s’actualitzarien els continguts.
Cada cas és únic i només després d’aquest estudi es pot decidir si convé o no l’ús de recursos gratuïts. Recomano que ens acostumem a fer-lo en comptes de fixar-nos només i d’entrada en un hipotètic preu establert a partir de criteris que massa sovint són més comercials que pràctics.
El dispositiu que utilitzem per accedir a internet queda identificat amb un número únic, ens l’assigna el nostre proveïdor d’accés i s’anomena IP. És legal que un web al que accedim llegeixi aquesta IP i que la utilitzi per conèixer quin és el nostre proveïdor i la nostra ubicació geogràfica.
